Fins quan pot aguantar el sentit de supervivència? Aquell que ens manté vius quan ja no té sentit estar, fer, o al manco deixar passar?
En aquells dies el meu pit estava cansat de rebre cops de viure.
La vida li posa les coses difícils als que esperen més d’ella. És cert que després reparteix hòsties a mansalva, vull dir, que ningú es salva, però a aquells que esperen... No se si la vida actua en defensa pròpia o si és venjativa o gelosa del seu protagonisme, sigui com sigui és ben segur que a aquesta gent la mira amb mals ulls, o per ventura, ara se m’acudeix, és com una mare inflexible que posa a prova al seu fill, podria ser això.
És ben cert que aquesta gent si aconsegueix finalment encarar-la i dir-li: mama, ara ja m’has ensenyat que no es pot viure i ara viuré, llavors, si ho aconsegueix, si no es queda com un infant sota la seva falda o si senzillament decideix que ja n’hi ha prou, si ho fa, llavors viu. Potser viu encara més que els altres i potser i fins i tot deixa empremta.
Els cans domèstics no aconsegueixen mai ser adults.
